ESCENAVEGANT

Diuen que aquells que treballen per amor a l’art sempre busquen algun guany. És possible. També, val a dir-ho, els qui diuen això habitualment són incapaços de fer res per res. És cert, però, que habitualment les persones que dediquen el seu treball, el seu oci o el seu temps en tasques no remunerades tenen un sentiment positiu envers els seus congèneres. Tot treball social, dins d’una associació, entitat, ONG, suposa un nombre important de reunions, escrits, trucades telefòniques. I en conseqüència maldecaps, disgustos, estats d’angoixa, nervis,... que són habitualment compensats per la pròpia finalitat d’aquest. Cada cop hi ha més dificultats per organitzar activitats, xerrades, debats, festes, concerts des del temps lliure de les persones treballadores. Generalment quan aquestes deixen l’àmbit laboral cerquen en un primer moment la tranquil·litat, la manca d’obligacions, la bona vida com a màxima pels seus propers anys de vida. I de fet hi ha persones capaces de mantenir aquest rit...

A partir de l’aparició dels mitjans de comunicació d’abast universal i gratuït com la ràdio o la televisió la propaganda ha estat una eina a l’abast dels polítics. Hom recorda l’ús que en feu el règim nazi o més recentment els dirigents nord-americans a través de les grans cadenes televisives internacionals via satèl·lits en les guerres de Kuwait i Irak. D’altres, més subtils, han usat l’antagonisme de la propaganda per governar sense tants problemes. Un exemple clar l’hem vist – i malauradament encara el veiem – en el nostre país gran. Fou a partir de la victòria electoral de 1996 que les graelles del principal mitjà de comunicació de masses, la televisió, iniciaren una decoloració cap a tonalitats grogues progressivament. Els temes de les principals franges horàries, aquelles que més gent veu, mudaven cap a la informació intranscendent que fins aquell moment havia ocupat només les pàgines del paper couché de la premsa del cor. Els temes d’estat eren lentament desplaçats cap a bodes,...