ESCENAVEGANT

“ Perquè el caràcter d’un ésser humà reveli qualitats realment excepcionals, cal tenir l’oportunitat de poder observar com actua al llarg de mols anys. Si els seus actes estan desproveïts de qualsevol mena d’egoisme, si el principi que els dirigeix és una generositat sense comparació, si no els inspira l’afany d’obtenir recompenses d’enlloc, i si, a més, ha deixat una empremta visible en el món, és que ens trobem, sense cap marge d’error, davant d’un caràcter inoblidable ”. Així comença el breu conte de Jean Giono (traduït per Isabel-Clara Simó), L’home que plantava arbres . Un relat curt que hom a comparat amb El Petit Príncep , d’Antoine de Saint-Exupéry. La seva lectura predisposa al “bon rotlle” com diuen avui. L’home torna a ser positiu en el planeta. Vist des d’una perspectiva individual, generosa, altruista, constant, capaç de compensar d’altres mancances més immediates. El seu autèntic protagonista, en aquest cas l’antagonista, és un pastor aïllat de la societat. Una figura est...

La noticia de la mort d’una persona pròxima produeix un sentiment de pèrdua i de dolor immediat. Aquest sentiment és inversament proporcional a la edat d’aquesta. En el cas més proper es tractava d’una àvia. Una persona amb molts anys a sobre. Que mesos enrere havia perdut al seu torn a aquella persona que era el seu motiu de viure. Una persona que es trobava en una situació final a causa de diferents malalties sense via de guariment. El seu cos dèbil havia començat a suportar tractaments mèdics molt durs. Tothom sabia que era una qüestió de temps. D’un temps curt sense esperança. Ella, enganyada, era la única persona que creia en la seva vida. Amb tot, feia temps que havia perdut allò que és absolutament imprescindible: el desig de viure. La nostra cultura occidental ens ha apartat de la mort. Es magnifica, s’amaga, es treu de casa. Aquesta és ocultada als infants. Es cerquen històries per distraure la seva atenció. S’arriba a fer creure en un cel, en un estel a criatures que no est...

El 7 de març de 2008 publicava en aquest blog el següent escrit: Com a resposta a l'editorial de la darrera edició (març:núm 677/1) d'aquesta publicació vull fer pública la lletra enviada a l'actual administrador el dia 30 de gener de 2008 amb motiu de l'aparició de la edició de gener, com a resposta a la seva sol·licitud per seguir col·laborant al setmanari. "Sr. Diego Fernandez Tascon, Avui s'ha confirmat allò que malauradament havia pogut entrellucar dels correus que ens intercanviàrem fa uns dies. El que vostè, o el grup que representeu, ha fet amb La Proa no és fer-la renàixer com una au Fènix, sinó transvestir-la en un pamflet de propaganda "contra". La lectura d'avui m'ha recordat, sense les ínfules dels que en foren els iniciadors de tant lamentable corrent, el llançament d'octavetes que feien els americans sobre els carrer de la Havana, o els alemanys sobre els carrers de Londres per menyscabar la moral dels ciutadans. El seu diar...

La etapa formativa de les persones ha de ser la responsable del benestar que activa bona part de les molècules del cos en trobar-se de nou surant. Navegar per aigües calmes dins una natura en el seu punt àlgid. Els transparents matisos del verd tacats per grocs, blancs o vermells intensos. El joc de reflexos aquàtics desdibuixats per una remor transparent que tot ho sacseja. El discurs dels arbres als marges. Una retirada constant de gegants que proven d’intimar amb els seus grans braços. Vent i silenci. La distància no importa. Gaudir de cada instant. Escoltar la fauna. Aclucar el ulls com un diafragma fotogràfic. Enregistrar sensacions, moments. La natura en directe, irrepetible i íntima. Lliscar per les aigües conduïdes. Vent i silenci. Amarrar a la vora del camí de sirga. Abandonar la nau per uns instants. Tot continua igual. Tornar a la innocència de la infantesa alimentant les aus. Fulles mortes que es despengen de la saba vital distreuen quan es fita l’horitzó de rabasses amb t...