ESCENAVEGANT

La Tertúlia Marinera es celebrà ahir excepcional al Club Nàutic de Sant Feliu de Guíxols, ja que el bergantí Cyrano era a l’escar fent alguna reparació. El tema proposat semblava, a priori, ser un dels polèmics de la temporada: la Reverva marina de les Illes Formigues. El primer que cal ressaltar-ne és la no participació dels representants dels diferents organismes que hi tenen a veure d’una forma directa o indirecta. Tot i l’invitació tramesa ningú feu cap en aquesta trobada informal que apostava per la informació davant tota mena de comentaris, opinions i -perquè no dir-ho clarament - mentides que s’han vessat sobre el tema els darrers mesos. Conscients que una setmana més tard hi ha convocada un manifestació contra el projecte de Reserva marina d’interès pesquer, semblava una bona oportunitat per fer sentir tant les veus dissidents com la d’aquelles persones i entitats que la recolzen. Una Tertúlia Marinera no està concebuda com a una convenció, ni simposi, ni res de semblant. De f...

Ahir es produí l’alliberament del vaixell segrestat Alakrana amb gran pirotècnia informativa. Aquest matí a TV3 en Josep Cuní ha entrevistat a en Juan Zamora Terrés, capità de la marina mercant, advocat i periodista. Les seves respostes m’han fet reflexionar i cercar més informació sobre la pirateria del segle XXI que, com ha dit l’entrevistat, no s’allunya gaire de la que es veu retratada en els films clàssics de pirates que al voltant de l’Illa de la Tortuga “treballaven” pels volts del Carib fa un parell de segles. L’ informació aporta coneixement i capacitat de crítica. Avui em sabut per exemple que: - L’Alakrana no és un vaixell amb pavelló espanyol, sinó de les Illes Seychelles. - Només una minoria de la tripulació era de nacionalitat espanyola. - En cap moment s’ha concretat cap xifra de persones segrestades, ja que habitualment en aquelles aigües hi ha molta contractació fraudulenta, al llindar de l’esclavitud -menjar i dormir -, sinó fos perquè al final de tota una campanya s...

Escriure sobre el meu pare està motivat pel descobriment d’uns projectes dels seus mestres. Mentre escanejo un seguit de diapositives del llegat que l’ Isidre Bravo ha deixat, en vida, a l’Associació d’Escenògrafs de Catalunya apareixen als meus ulls tres esbossos d’en Capsaulines i un d’en Valera. Per l’època i els records coincideixen en el t emps en el període que en Joan Salvador treballava com a oficial de taller d’escenografia. Aquests tenien el taller al carrer de les Tàpies de Barcelona, molt a prop del Paral·lel i al darrera del Teatre Arnau. El pare m’havia explicat munts d’històries i anècdotes d’aquells temps. Parlem entre 1926 i 1949, amb el parèntesi de la guerra civil (1936-39) que ell passà al front i al camp de concentració. La proximitat als teatres i el volum de feina i la justesa del temps dels encàrrecs havia arribat a tal extrem, em contava quan jo era menut, que durant l’estrena d’una sarsuela al Teatre Victòria al taller estaven donant les darreres pinzellades ...

Retornar a un espai com el modern Institut del Teatre de Barcelona és una experiència positiva. M’hi he acostat per dinar a la seva cafeteria sota l’auditori del Teatre Ovidi Montllor. S’hi menja senzill i barat. Cinc euros per dos plats, postre i beguda. Tornar a viure ni que sigui per uns minuts amb els estudiants d’interpretació i dansa transporta en el temps. És un salt de més de trenta anys. Llavors, però, no hi havia cafeteria sinó una tasca en una cantonada del carrer Pere Lestortes a mig camí entre l’Alta i la Baixa de Sant Pere. Allà, sota les botes de vi, passàvem els temps morts provocats per l’absència del professor - que sempre tenia alguna estrena per justificar-se - , o les poques ganes de resistir la tortura de segons quines “teòriques”. En el fons poc a canviat. A l’ample atri de la moderna seu hi trobem grups d’alumnes asseguts prenent el sol. De tant en tant apareix alguna cara coneguda. Actors i actrius que treballen, o han treballat, en sèries televisives. El moder...

Sóc barceloní de naixença. D’un vell barri vora el mar. Darrera unes drassanes, llavors “Atarazanas”, i una muralla amb tanta pedra com història. D’un temps on no hi havia platja, només molls, vaixells i brutícia. El mot “Mediterráneo” era un nom que apreníem a l’escola i escoltàvem en la cançó d’un jove del barri veí. Els barcelonins coneixíem el mar fora ciutat. Si s’esqueia una paella a la Barceloneta podies descobrir unes aigües fètides i grises que banyaven una sorra pudenta i bruta. Calia prendre el tren i arribar fins a la platja de Sitges a ponent, o Premià a llevant per endinsar-nos entre les onades amb una certa sèpsia. Gairebé mig segle m’he mogut pels carrers humits i densos del Barri Xino o, com en diuen actualment, Raval. He conviscut des de ben petit amb gitanos, putes, “navajazos”, brossa pels carrers, baralles de fons, ràdios invasores, cases velles, bars de mala mort, travestits, gent de mala i d’ excessivament bona vida, artistes de tota mena i condició, i per molt...