ESCENAVEGANT

Quants cops hem sentit aquesta expressió? Un total de 797 entrades en català, i fins a 81.000 en castellà en el cercador que més busca. A la ràdio i a la televisió als periodistes els hi encanta entrevistar als i les artistes entre bambolines. També a la premsa escrita en trobem forces de referències bibliogràfiques. No tinc res en contra que els professionals de la informació facin els seus reportatges dins de l'escenari, sobre les mateixes taules. Seria més còmode asseguts al voltant d'una taula en un bar, o al bar del mateix teatre. Però la foscor, l'olor del cànem, la pols de les cortines, els cables amb els que hom pot ensopegar, les taules atrauen a tothom. Només cal veure les cues de gent que es munten quan un teatre obre els seus espais amagats al públic en general. Els periodistes no en són cap excepció. “Quedem al teatre?” Solen preguntar quan tenen una cita amb un actor o una actriu, un director o un escenògraf. Amb la resta (maquinistes, luminotècnics, atretzist...

Ara, de sobte, com si féssim jocs de mans, la Conselleria d'Educació normativitza de nou la puntuació acadèmica en alguns dels trajectes educatius. Quan els Excel·lents i els Insuficients eren a les golfes, els hem tret la pols de nou. A primer cop d'ull sembla un pas endarrere. Les associacions progressistes de mestres ja ho han confirmat. Tornem a les cavernes. El sistema de qualificacions del 0 al 10 que patírem aquells que superem els quaranta anys és competitiu. Els infants, nenes i nens, són competitius. Per tant no serà l'esforç allò que augmentarà sinó la competició. Però avui vivim una gran diferència amb els anys 70 del segle passat. Dins les classes es produeix el fenomen de la integració. Integració de diferent tipus: Primer, la integració de nens i nenes amb deficiències de qualsevol tipus, motor, auditiu, de maduració, psicològiques, etc. ; per aquest nens el moment de les qualificacions pot ser dramàtic. Fins ara progressaven adequadament o necessitava millor...

L’educació i la cultura s’obtenen en el si de la familia, mitjançant l’ensenyament primari i secundari i bevent de l’entorn: relacions humanes, lectura, Internet, teatre i cinema, museus i exposicions, premsa escrita i audiovisual, viatges, (…) (…) Es pot ser culte i educat per ser arquitecte, però no es pot ser arquitecte sense ser culte i educat (…) Penso que la lògica i l’epistemiologia, o les destreses d’anàlisi, síntesi i transversalitat, hauríende formar part de tots els plans (…) Ramón Folch.”L’embolic de Bolonya”. Barcelona. El Periòdico. pg. 7. 5/12/07 Salut!

En un pas de vianants la gent enfrontada s’observa descaradament. El color del semàfor sembla una referència invisible per bona part de la població. Els adults, acostumats per l’experiència, creuen aquestes vies marcades amb quadrats blancs a banda i banda desprès d’un senzill gest de mirar a banda i banda. El càlcul mental els permet creuar, o no, la via. Avui el semàfor era vermell pels vianants. A l’altre costat un nen d’uns quatre anys s’ha plantat a la vorera amb els braços ben estesos per aturar els seus pares. Ells, no passava cap vehicle, volien passar. El nen, tossut, els cridava que el semàfor era vermell. Finalment els pares, amb cara de resignació, s’han aturat, prement, ara sí, les mans del petit. La mare l’ha acaronat. Mentre passava l’escena anterior, d’uns segons solsament, fins a vuit persones de totes les edats han creuat pel esmentat pas de vianants. Vivim amb pressa. Tothom corre a tothora. Quin embolic hi hauria si a cadascuna de les persones que han creuat amb el...