ESCENAVEGANT

Regata de Grans Velers a Palamós. I de sobte, entre el crepuscle i la matinada, aquell vell port feu un viatge en el temps. En un salt d’un centenar d’anys enrere la seva imatge habitual fou envaïa per un eixam de cordes, vergues i pals. Ja ben entrada la nit els vilatans bocabadats s’acostaven al moll, caminaven mirant amunt. Badaven assenyalant aquí i allà. Els més vells s’atrevien a explicar als més joves quina mena d’embarcacions estaven veient: goletes, pailebots, fragates,... La resta observava encuriosida aquell retall d’història que havia recalat al port de la vila. Gent de terres estranyes es movia, pujava i baixava d’aquells vaixells. Parlaven llengües inintel·ligibles. En mig de tot allò, els vilatans es trobaven feliços, els costava d’anar a dormir. I el dia començà. Amb les primeres llums encara arribaren més bucs carregats d’homes, dones i moltes veles. Quan el sol encara no havia arribat al seu zenit, els vells molls semblaven formiguers vistos des de lluny. Totes aquell...

Ahir s’aprovà per part del Govern de Catalunya un decret segons el qual tots els vehicles que circulin per les vies ràpides de la conurbació metropolitana barcelonina ho hauran de fer amb una velocitat màxima de 80 quilòmetres per hora. Això vol dir que les sortides per les autopistes de la gran ciutat deixaran de ser l’equivalent a la recta de tribunes dels circuits de fórmula 1. Avui els diaris en van plens, el decret és tractat d’injust, inservible, de maniobra de distracció sobre altres problemes, d’inútil. El problema de la contaminació ambiental sol quedar en tots els casos en un segon terme. Fins i tot es dubte sobre si aquesta mesura no produirà un efecte contrari al desitjat, provocant embussos i circulacions lentes que faran augmentar el consum. Ningú ha esmentat que des de fa força temps (més d’un any que jo recordi) l’autopista del Maresme té limitada la seva velocitat màxima a 90 quilòmetres per hora en el seu tram urbà a l’alçada de Badalona. Velocitat que puntualment, a...

La professió de ballarí o de ballarina és una de les més dures i difícils que existeixen. A diferència de la major part dels estudis reglats actuals aquesta comença, per anar be, cap allà els quatre o sis anys com a molt i el període formatiu no acaba fins el moment en que el professional decideix retirar-se del món de la dansa. A més, en la seva vessant clàssica, la més coneguda per la majoria dels espectadors, té una component d’infelicitat constant per part dels seus protagonistes, hores i hores de classe, correccions, problemes ossis, musculars, etc. És en els darrers decennis del segle passat que en el nostre petit país es descobreix i agafa força la dansa contemporània. Des d’aquell precursor Ballet Contemporani de Barcelona fins els actuals Cesc Gelabert, Nats Nuts o la mateixa i palamosina Olga Cobos han passat uns anys on el contemporani s’ha difós, quedant malauradament reduït a un grup reduït de públic entès que el segueix habitualment. L’actuació del Grup Estilo a la Esplan...

Aquest darrer cap de setmana he viscut l’experiència de veure gaudir a persones de tota edat i condició fent una activitat en comú, pública i col·lectivament: jugar. Activitat que deixem de fer en fer-nos “grans”. Jugar com ho feien els nostres pares, el nostres avis i en alguns casos com ho havíem fet nosaltres mateixos. Jugar al carrer amb la colla d’amics, un joc sense premi, un joc pel joc, un joc, competitiu o no, que serveix per relacionar-te, per treballar en equip, per mesurar-te envers els altres, per fer exercici, per millorar habilitats, i gairebé sempre per acabar amb una riallada. Els adults deixem de jugar, o si més no els nostres “jocs” deixen de ser públics, col·lectius per passar a l’àmbit privat, interior i íntim. Els únics jocs que conservem, alguns i algunes, són aquells relacionats amb l’activitat física i/o l’esport. Jugar per passar-s’ho bé. Aquesta expressió esdevé una màxima. Les persones que s’anomenen, o ens anomenem, adultes estem amarades d’una sèrie d’idee...

Només cal seguir, encara que sigui amb poca atenció, les notícies de la ràdio, la premsa o la televisió. La darrera sotragada electoral fa ballar les cadires més altes de la major part dels partits polítics. Surten corrents crítics fins i tot en els guanyadors, es a dir, en tots els partits. La baixa participació de les darreres eleccions municipals han estat, de moment, la gota que ha fet vessar el got. La ciutadania, entesa com el conjunt de persones que vivim en un país, no tant sols aquells que tenen dret a vot, no se sent motivada pels seus polítics per participar. Participar és un verb que actua en positiu, el seu contrari, criticar actuaria en negatiu. Tot i que sempre queda l’expressió “crítica constructiva” què pretén ser la forma de explicar les coses negatives que té un, però de forma que un no s’enfadi. Participar no està de moda. Ara triomfa el individualisme. Ja no cal baixar a l’Ateneu, al Casal o al Bar com feien els nostres avis per petar la xerrada i arreglar el món. ...

En les darreres setmanes el Port de Palamós ha rebut la visita d’un bon grapat de velers de grans eslores. Vaixells de passatgers amb un turisme més que selecte. Vaixells escola amb tripulacions joves amb ganes de gresca que saberen aprofitar l’esdeveniment de la Festa Major. Vaixells que recalaren fent simplement una etapa en la seva singladura. Que el Port de Palamós està estratègicament situat geogràficament ja ho descobriren els reis catalans cap allà el S. XIII. Fins i tot avui, que trobem ports entre cinc i deu milles de distància entre ells, aquestes glòries de la navegació prefereixen el resguard del dic i la rada de Palamós. Fa uns anys, el 2004, s’organitzà en aquesta vila una primera edició de la festa anomenada: Palamós, Terra de Mar. Una festa ambiciosa que mira de reüll a les grans manifestacions de Brest i Duarnenez. Enguany Barcelona torna a organitzar un Festival del Mar amb motiu de la Regata de Grans Velers 2007 que farà etapa en aquella ciutat entre el 12 i el 15 de...

Per diferents motius els darrers dies he estat fullejant, llegint per sobre, un munt de revistes sobre el món de la nàutica. He quedat sorprès en comprovar que en més de 400 pàgines de paper en quadricromia, amb milers d’anuncis de compravenda, entre desenes d’articles tècnics (de molts dels quals no en tinc ni idea de que parlen), no he trobat ni una sola línia sobre embarcacions de fusta. Fa que pensar. Som, els amants de la navegació tradicional i el patrimoni marítim, tant estranys? D’acord que hi ha alguna publicació especialitzada (Chasse-marée), però també hi ha publicacions sobre les xapes dels taps de cava, per exemple. Tinc una mica el sentiment del petit poble gal d’Astèrix i Obèlix, essent un dels darrers reductes amb la resta de companys davant la invasió de la resina polièster reforçada amb fibra de vidre, allò que anomenem plàstic. En la propera edició de “El Navegant Aficionat” (Revista gratuïta) sortirà un article que obrirà una secció dedicada a la Navegació Tradicion...