ESCENAVEGANT

Dins les vetllades “Ateneu a la Fresca” que s’organitzen els diumenges d’estiu a partir de quarts de vuit del vespre fins passada la mitjanit a la plaça del Suro,situada davant de la Nau de 50 metres, en Ramon Moreno a la guitarra clàssica i en Jose Manuel Vega al “cajón”, ens oferiren una bona sessió musical de fusió entre els ritmes flamencs i tot un reguitzell de sons de diferents parts del planeta. Qui escriu, honestament, només pot comentar la segona part del recital, ja que a diferència dels deus, no posseeix el do de la omnipresència per ser a diferents punts de la vila en un altra exemple de programació disbauxada i síncrona. Ramon Moreno i José Manuel Vega oferiren un recital ple de ritme i matisos. Amb una innegable química entre ells, la seva música penetrava en les desenes d’espectadors que còmodament asseguts en cadires i hamaques, escoltaven, atents, unes peces que eren tant sols interrompudes per unes parques paraules del guitarrista i compositor que anunciava el títol d...

Tornar a veure dansa a Palamós transcorregut poc temps des de la finalització del Summer Dance estimulà la meva curiositat dins d’una setmana atapeïda d’espectacles. Més en adonar-me que l’espectacle estava organitzat pel Departament de Turisme. L’esplanada del moll es pot valorar escènicament com “marc entranyable”. I així ho ha demostrat en altres ocasions. Però encabir en ella un escenari de mides generoses, més de dues-centes cadires i una atracció de tir, sense fer desaparèixer les xarxes de l’estenedor és, si més no, arriscat. Durant la representació de l’espectacle “Havanera”, presentat per l’Agrupació Mediterrània de Dansa de Figueres, el que subscriu estigué acompanyat pels trets pneumàtics de la caseta de tir, i les riallades i crits dels seus usuaris. Es pot entendre la dificultat de fer tancar una atracció d’aquesta mena que ha pagat els seus corresponents tributs, però seria d’agrair que per part de l’organització existís una major sensibilitat al que significa una represe...

Un cop més la vila de Palamós sobreposava activitats. Mentre el Departament de Cultura programava aquest concert, a una hora semblant el de Turisme en programava un altre (aquell gratuït) al Passeig del Mar. Tot i estar al bell mig de la temporada turística, aquesta descoordinació feu que tant sols el públic habitual als concerts de Joventuts Musicals fes cap al Institut. Tant difícil és una bona coordinació? És Turisme qui ha de programar concerts, actuacions musicals i altres actes “culturals” durant l’estiu? Sota quins criteris d’actuació? El concert que oferí el conjunt Tactequeté? a l’amfiteatre del pati del IES de Palamós aconseguí penetrar lentament fins a eriçar la pell de cadascuna de les persones que pogueren gaudir de la fusió de ritmes, sons, veus, sorolls i màgia dels seus intèrprets. Una mescla d’estils musicals entre el Chill-out i els temes més ètnics, amb un rerefons mediterrani. Esquitxat per un munt de sorpreses instrumentístiques com les voladores, trossos de fusta ...

Moltes persones són capaces d’omplir-se la boca amb paraules com participació, treball voluntari, cooperació i d’altres sinònims complementaris d’aquestes. Un bon grapat d’elles s’inscriuen en associacions i entitats que tenen objectius comuns, potser, amb la seva manera de pensar. Moltes menys són les persones que realment participen a les activitats que organitzen les seves pròpies entitats. Encara menys aquelles que són capaces de participar en entitats afins. Però, hi ha molt poques, poquíssimes, persones que PARTICIPEN(en majúscules) de la vida associativa de les entitats de tota mena que sense afany de lucre arriben a ser el motor de la societat i les administracions en aspectes poc atractius política i electoralment. És sabut entre les persones que mouen els fils d’aquestes associacions: presidents/tes, secretaris/es, tresorers/res, vocals,... membres actius que es troben, parlen, planifiquen, gestionen, decideixen, emprenen, organitzen, què alhora de la veritat el cercle person...

Regata de Grans Velers a Palamós. I de sobte, entre el crepuscle i la matinada, aquell vell port feu un viatge en el temps. En un salt d’un centenar d’anys enrere la seva imatge habitual fou envaïa per un eixam de cordes, vergues i pals. Ja ben entrada la nit els vilatans bocabadats s’acostaven al moll, caminaven mirant amunt. Badaven assenyalant aquí i allà. Els més vells s’atrevien a explicar als més joves quina mena d’embarcacions estaven veient: goletes, pailebots, fragates,... La resta observava encuriosida aquell retall d’història que havia recalat al port de la vila. Gent de terres estranyes es movia, pujava i baixava d’aquells vaixells. Parlaven llengües inintel·ligibles. En mig de tot allò, els vilatans es trobaven feliços, els costava d’anar a dormir. I el dia començà. Amb les primeres llums encara arribaren més bucs carregats d’homes, dones i moltes veles. Quan el sol encara no havia arribat al seu zenit, els vells molls semblaven formiguers vistos des de lluny. Totes aquell...

Ahir s’aprovà per part del Govern de Catalunya un decret segons el qual tots els vehicles que circulin per les vies ràpides de la conurbació metropolitana barcelonina ho hauran de fer amb una velocitat màxima de 80 quilòmetres per hora. Això vol dir que les sortides per les autopistes de la gran ciutat deixaran de ser l’equivalent a la recta de tribunes dels circuits de fórmula 1. Avui els diaris en van plens, el decret és tractat d’injust, inservible, de maniobra de distracció sobre altres problemes, d’inútil. El problema de la contaminació ambiental sol quedar en tots els casos en un segon terme. Fins i tot es dubte sobre si aquesta mesura no produirà un efecte contrari al desitjat, provocant embussos i circulacions lentes que faran augmentar el consum. Ningú ha esmentat que des de fa força temps (més d’un any que jo recordi) l’autopista del Maresme té limitada la seva velocitat màxima a 90 quilòmetres per hora en el seu tram urbà a l’alçada de Badalona. Velocitat que puntualment, a...

La professió de ballarí o de ballarina és una de les més dures i difícils que existeixen. A diferència de la major part dels estudis reglats actuals aquesta comença, per anar be, cap allà els quatre o sis anys com a molt i el període formatiu no acaba fins el moment en que el professional decideix retirar-se del món de la dansa. A més, en la seva vessant clàssica, la més coneguda per la majoria dels espectadors, té una component d’infelicitat constant per part dels seus protagonistes, hores i hores de classe, correccions, problemes ossis, musculars, etc. És en els darrers decennis del segle passat que en el nostre petit país es descobreix i agafa força la dansa contemporània. Des d’aquell precursor Ballet Contemporani de Barcelona fins els actuals Cesc Gelabert, Nats Nuts o la mateixa i palamosina Olga Cobos han passat uns anys on el contemporani s’ha difós, quedant malauradament reduït a un grup reduït de públic entès que el segueix habitualment. L’actuació del Grup Estilo a la Esplan...