ESCENAVEGANT

Ahir a la Rambla Catalunya de Barcelona s'aplegaren una setantena llarga de persones amb l'objecte de passejar amunt i avall d'aquesta tocats amb un barret. Fa anys que es repeteix aquest acte que pretén senzillament popularitzar l'ús d'una peça de vestir gairebé desapareguda. Per experiència puc dir que quan hom duu un barret es sent observat. A l'inici, els primers dies es pot arribar a sentir vergonya. Mirades furtives, somriures d'amagat, comentaris en veu baixa. Això sí, molts el lloen en parlar-ne, tot i que mai s'atrevirien a portar-ne. De barrets però n'hi ha de diferents classes. La més popular és la gorra. Força utilitzada per diferents tribus d'adolescents, i curiosament de gent gran, jubilats que prenen o passegen al sol. També la gent de mar usa les gorres marselleses, amb la seva visera dura que serveix tant pel sol com per l'aigua. Gorres d'estiu de cotó i de llana per l'hivern. En el nostre país no plou, i quan ho fa n...

Potser d'entre els actors i actrius catalans de les darreres fornades del munt d'escoles teatrals sorgides els darrers anys sota l'empenta televisiva, costaria trobar-ne algun o alguna que hagi actuat en les representacions d'algun dels textos que sota el nom genèric dels Pastorets es fan en el nostre país. Però de ben segur que si en trobéssim un coneixeria l'estrany artefacte que des de fa segles és capaç de fer aparèixer i desaparèixer persones i objectes d'un escenari: l'escotilló. Usat principalment des del Barroc ha arribat als nostres dies de la mà de l'òpera d'una banda i del teatre tradicional del cicle nadalenc per l'altra. L'escotilló és avui el darrer reducte d'ús d'un espai llargament oblidat en el darrer segle: el fossar. Erròniament usat per a guardar-hi mals endreços, aquest permet trencar el pla horitzontal de l'escena en sentit inferior, accedir a escena en escenografies tancades o envoltades de grans ciclorames ...

Quan fa pocs dies que encara desaven l'exposició sobre la Revista La Proa a la Sala Polivalent de Palamós, ha sortit al carrer el número 2 de la darrera època d'aquest setmanari, ara mensual i gratuït. Durant un any he estat col·laborador habitual en ella amb crítiques teatrals dels espectacles que es podien veure a la nostra vila i algun article d'opinió. En la seva penúltima època es tractava d'un diari quinzenal amb temàtica local i comarcal, pròxim i democràtic. Al capdavant hi havia una directora, jove, professional i plural: la Iolanda Sànchez Quesada . De sobte tot s'acabà, als volts de nadal del 2007. En la nova etapa, en la que no hi volem escriure alguns dels col·laboradors habituals, el diari ha esdevingut un mitjà de propaganda d'un grup econòmic de caire comarcal amb incompliments urbanístics i lluita aferrissada amb un municipi de la comarca. Ha deixat, també, de ser una publicació en català per passar a ser bilingüe, quan La Proa havia estat capd...

Un tret característic dels artistes en general és la seva capacitat per emocionar-se durant tota la seva vida. Emocions que van des de la pell de gallina fins els sanglots mal continguts, o emocions interioritzades per foteses que per la resta de mortals passen totalment inadvertides. El teló de boca sembla per molts un element escènic passat de moda. Quan es treballa en teatres a la italiana, aquest element separador dels espais de l'escena i de l'auditori permet descobrir el decorat, prendre posicions als actors amb comoditat ocults del públic. El seu ús s'ha tornat totalment discrecional a voluntat del creador, director o escenògraf. . Pot tenir diferents formes d'obertura. La més clàssica és l'anomenat teló de guillotina La cortina es desplaça verticalment com un gran full. És potser la maniobra de teló de boca més democràtica existent dins del dictatorial món dels creadors escènics, ja que descobreix a tothom alhora de peus a cap i els cobreix alhora de cap a p...

El lèxic dalt de l'escenari pot arribar a ser tant important per l'actor o el tècnic, com la comprensió d'un plànol topogràfic quan ens trobem perduts enmig d'un paratge muntanyós. Cal dir que ni la nostra llengua ni la del país que ens mana, el català i el castellà, són gaire precises en aquest sentit. Els nostres chauvinistes amics francesos, ja des de l'època versallesca, resolgueren el nom d'ambdós costats de l'escena amb els coneguts “cour” i “jardin”. Pati i jardí per anomenar, respectivament els costats esquerra i dret de l'escena. La tradició explica que els termes provenen de l'antic teatre de la Comedie Française, on efectivament s'hi trobaven aquest pati a l'esquerra i aquell jardí a la dreta de l'exterior de l'escenari. Els apreciats Racine i Molière no tenien cap mena de problema per dirigir els seus actors cap a un costat o altre de l'escena. Encara avui, totes les escenografies que provenen dels veïns de dalt (Franç...

Realment em sap molt de greu escriure que no em crec al Conseller d'Interior, Joan Saura. De fet tot i haver parlat personalment amb ell, mai he entès les raons per les quals va acceptar aquest càrrec. Des d'un primer moment li ha vingut ample, tot i recolzar-se en el seu company Joan Boada que ha estat el responsable de jugar el paper de l'ase dels cops. Qui realment en sortirà malparat de tot plegat serà un partit (o una coalició, si us agrada més) que havia estat l'única força capaç de guanyar vots en les darreres eleccions i que en les properes - aquells fidels i encuriosits, cada cop menys -malauradament-, que encara dipositin les paperetes dins les urnes- diran. La Conselleria o el Ministeri d'Interior és aquí i a qualsevol país democràtic un càrrec maleït. Els seus responsables són criticats tant si són tous amb el comandaments policials, com si reprimeixen manifestacions juvenils o laborals. També són durament criticats quan no reprimeixen les mateixes manif...

Carta d'una desconeguda, de Stefan Zweig, en versió de Manuel Enrique Orjuela i dirigida per Fernando Bernués, narra l'amor fidel i silenciós d'una dona pel seu veí, un escriptor jove, durant tota la seva vida. El Teatre de La Gorga ple a vessar. Motiu: unes protagonistes mediàtiques gràcies als serials televisius. Bona tria per part dels programadors, un drama tens, ben interpretat, amb una representació equiparable a la seva presentació al Teatre Borras (fet lamentablement inhabitual en els “bolos”). El públic lliurat a veure en carn i óssos les seves actrius preferides. Passió, molta passió en el text. El personatge d'Emma Vilarasau, autor de la carta desprès de la mort del seu fill i eix de tota la peça dramàtica, es va desdoblant en un total de tres actrius – Carlota Olcina (nena), Ivana Niño (adolescent), Marta Marco (dona i amant)- a més d'ella mateixa. Transformar una novel·la en un text dramàtic sempre és un risc, en aquest cas reeixit. El monòleg es transf...