ESCENAVEGANT

D.S.. SANTA CRISTINA D'ARO (BAIX EMPORDÀ). El Punt Diari. 28/11/2008. El Circ Raluy feia circ en llengua catalana. Però això s'ha acabat. L'altre dia, a Sant Feliu de Guíxols, vaig comprovar com ara l'espectacle és bilingüe en teoria. Però de fet el castellà és l'idioma dominant a la pista. No diguem ja al bar, les taquilles, etcètera.Senyors del Raluy, els vull fer saber que m'han decebut. Em sap greu, perquè el seu circ m'agrada. La seva singularitat justament era ser genuïnament catalans. A aquest pas aconseguiran deixar d'ésser singulars i esdevenir un circ més. Voldria sortir en defensa dels Raluy. Tothom qui coneix el món del circ sap que el tema idiomàtic mai ha estat un problema per les persones –artistes i tècnics- que en ell hi treballen. És cert que en Carles Raluy en les seves funcions de cap de pista empra els dos idiomes, o més de dos ja que també l’anglès es sentí en les funcions palamosines de l’actual temporada. Però, podem castigar tot...

Podria tractar-se del atretzo d’una producció teatral. Els que passem d’una edat recordem l’escenografia d’aquell “Vapors” al Teatre Regina. Però en els vells teatres noucentistes –dels quals cada cop en queden menys gràcies a les necessàries reformes- hi havia unes llotges molt especials. En castellà se les anomena “palcos de viudas” i de fet la discreció era l’origen d’aquest element teatral. Durant segles el teatre ha estat més un fet social que un acte cultural. No s’anava al teatre per veure un espectacle ja que aquest era, majoritàriament, el propi públic. Recordeu reconstruccions de les antigues sales com a “Senso”, “Amadeus” o tants altres films. Molta gent desconeix que fins a la fi del primer quart del segle vint la llum de la sala romania oberta durant tota la representació. La major part dels teatres “principals” de les nostres viles presenten un auditori en forma de ferradura. Aquesta –que tot i el desconeixement d’estudis acústics de l’època la solien encertar gràc...

Fa uns dies coincidint amb la mort de dos soldats espanyols a l’Afganistan, l’escriptor Joan Barril comentava en la seva columna de El Periòdico els més de cinc cents accidents laborals mortals que hi havia hagut fins aquell moment durant l’any 2008. El seu comentari anava més enllà lamentant que els prínceps d’Espanya només havien acudit al funeral dels dos militars. Aquests, que cal recordar són professionals, a diferència de fusters, lampistes, pagesos, miners o ,com el cas que es relata a continuació, tècnics de so deuen pertànyer a un altra esfera diferent del treball. El fet que una ex-alumna relati els fets següents m’ha impressionat, sobretot perquè la seva reflexió sobre la seguretat va més enllà de la teoria. Potser en la meva tasca pedagògica no he sabut transmetre prou el que significa el "sentiment de la seguretat". Amb tot la millor escola sempre ha estat i serà la vida. Un company de feina amb qui treballava fa molts anys m’explicà que al nostre país per cada m...

“...es concediran les Butaques d'Honor als Germans Salvador, veterana empresa d’escenografia, per una vida dedicada al teatre.” Paradoxa de la vida que et concedeixin un premi relacionat directament amb el moble que em suporta bona part de la jornada. Tot i que la Butaca a la que fa referència l’honor és aquella que es lloga per unes hores en companyia de moltes més i que dirigeixen la nostra mirada cap a l’expressió dramàtica o musical dalt d’unes taules o d’una superfície plàstica immaculadament blanca. Ara, malauradament apartat dels escenaris i del taller on he gaudit de l’emoció de la representació única i irrepetible, però també on he patit les penúries de la malaltia, la neurastènia i de mancances econòmiques importants; provo d’analitzar el meu propi currículum vitae des d’una nova perspectiva. Romandre apartat d’allò que ha estat la teva passió des de la primera joventut resulta molt dur. Escoltar per la ràdio una ària d’òpera omple els meus ulls d’humitat. El sentiment va...

Assemblea d'Estudiants a l'institut Narcís Monturiol l'any 1975. Havien de passar uns quants anys, molts, perquè algú encunyés el terme: Consell Escolar. Però l’actual IES Narcís Monturiol de Barcelona era encara el “ Instituto Nacional de Enseñanza Media Narciso Monturiol ”. Les classes i els professors parlaven castellà. La disciplina era fèrria. El carnet de conduir per punts actual no ha estat cap novetat pels alumnes d’aquell temps. Existia la “ Cartilla de disciplina ”, un rectangle de cartolina que incloïa deu caselles que els professors i professores podien retallar com a càstig. Si la memòria no em falla, quan et faltaven tres punts t’expulsaven dos dies, quan només et restava la meitat del saldo la expulsió era d’una setmana completa i en el moment que no hi figurava cap número en aquell maldecap de paper imprès, podies ser expulsat definitivament del centre. Totes aquestes sancions eren sumàriament reflectides a l’expedient de l’alumne. Tot i que de fet no recor...

El Circ Raluy i tota la seva caravana, que sembla sorgir de les velles fotografies centenàries ha tornat a l’antic camp de futbol -ara aparcament- del carrer Cervantes de Palamós. En un moment de crisi els Raluy han apostat per una renovació del seu espectacle incorporant-ne elements de dansa. El resultat és una representació nova amb canvis de números i artistes, però també amb alguns dels números tradicionals d’aquesta família. Dijous ha estat el debut i l’oferta del dia de l’espectador -l’entrada costava cinc euros- ha omplert gairebé del tot les cadires i les grades. Molts, moltíssims nens. L’hora era totalment adequada per la mainada, dos quarts de set de la tarda. És una satisfacció veure com pares i mares han estat capaços d’entendre que el circ és una forma de cultura i gaudi pels infants. Cosa que no podem dir dels responsables de cultura del nostre ajuntament que han estat incapaços d’incloure la presència del Circ dins l’agenda cultural que difon, entre d’altres Radio Palamó...

Avui s’ha fet pública la notícia de la primera ordre d’exhumació de restes republicanes de la cripta del Valle de los Caídos dictada del jutge Garzón. El meu pare deia que hauria donat la seva vida per prémer el disparador necessari per volar el Valle de los Caídos. Ell, voluntari del PSUC a la guerra civil espanyola, formà part d’aquella majoria silenciada durant la postguerra, vigilada durant dècades (“Què volen aquesta gent que truquen de matinada"). Ell no aconseguí superar el mil·lenni, però estic segur que si avui hagués llegit la premsa seria feliç. Obrir el búnquer franquista amb una ordre judicial, en un estat democràtic, és una petita victòria davant d’aquells que tremolen en escoltar l’expressió “memòria històrica”. Aquelles que han estat feliços desprès d’una amnistia amb remor de sabres. Aquells que ha sabut guanyar la partida al temps fins aconseguir que molts pocs responsables -criminals contra la humanitat, d’acord amb la legislació internacional vigent- es manting...