ESCENAVEGANT

Demà, un d’abril, es compliran seixanta anys de l’inici d’activitat d’un projecte empresarial de dos emprenedors, com en diríem avui, o de dos germans que amb desigual experiència professional decidiren llogar un local i establir-se pel seu compte. El gran, en Joan Salvador, treballava dins l’àmbit de l’escenografia des de 1926. En aquests 23 anys va trepitjar els empostissats de diferents tallers treballant amb Rafael Garcia i Ricardo Valera entre d’altres. Mai fou alumne de cap “estrella” com en Salvador Alarma, o en Josep Mestres Cabanes. El seu treball sempre fou poc elitista. Mentre els darrers pintaven òperes pel Liceu, en Joan dedicava els seus pinzells a la sarsuela i la revista del pròxim Paral·lel dels anys 30 i 40 del segle passat. La seva vocació artística real fou l’escultura, però als tretze anys començà a treballar al taller situat al número 4 del Carrer de les Tàpies, al costat del Teatre Arnau. Els seus cinquanta set anys a la professió i la seva dedicació exclusiva a...

Totes les societats són espectaculars en la seva vida quotidiana i produeixen espectacles en moments especials. Són espectaculars com a forma d'organització social i produeixen espectacles com aquest que vostès han vingut a veure. Encara que, inconscientment, les relacions humanes s'estructuren de forma teatral: l'ús de l'espai, el llenguatge del cos, l'elecció de les paraules i la modulació de les veus, la confrontació d'idees i passions, tot el que fem a l'escenari ho fem sempre a les nostres vides: nosaltres som teatre! No només les noces i els funerals són espectacles. També els rituals quotidians que, per la seva familiaritat, no ens arriben a la consciència. No només les pompes, sinó també el cafè pel matí i el bon dia!, els enamoraments tímids, els grans conflictes passionals, una sessió del Senat o una reunió diplomàtica: tot és teatre. Una de les principals funcions del nostre art és fer conscients aquells espectacles de la vida diària on els actors...

Resulta curiós veure com de senzill és manipular l’opinió pública. Que un càrrec polític dimiteixi, o el facin dimitir, és un exercici de coherència i d’ètica poc habitual a les nostres latituds. Tant els responsables polítics elegits per sufragi , com aquells que són designats posteriorment com a “persones de confiança”, dels diferents partits solen prendre’s uns càrrecs, que en principi no haurien d’anar més enllà dels quatre anys, com si d’opositors al cos de funcionaris es tractés. Girona no és Madrid. A la capital de l’estat darrerament han estat cessats de forma voluntària o forçada un bon nombre de càrrecs polítics. A les nostres contrades de la dimissió -confirmada o no- del Comissari del Centenari de la Costa Brava se’n ha parlat i molt. L’assumpte està basat en la publicació per dos cops consecutius de propaganda sobre el Pirineu i la costa gironina usant fotografies fetes en altres indrets del nostre planeta. alguns s’ha volguts esquinçar els vestits per aquest assumpte i c...

Amb en Pepe Rubianes havia treballat diferent cops. Mai usava decorat, ell com un joglar del segle XX reduïa el fet teatral a l’actor i el públic. Una senzilla cambra de cortines negra ha estat el seu embolcall professional dels seus espectacles unipersonals. Recordo com en Pedro Balañà feu transformar l’antic “Can Pistoles” (Cine Capitol) de la Rambla barcelonina, en teatre per acolir-lo. Amb la condició que la sala pogués tornar a esdevenir cinema en quaranta-vuit hores, encara no s’ha revertit. Hi treballàrem de valent per en pocs dies tenir la feina enllestida. Coincidirem amb en Pepe els darrers dies, mentre ell i el seu reduït equip tècnic muntaven llums per l’espectacle. Desprès d’aquella estrena especial, que significava la creació d’un nou espai escènic a la ciutat - el Club Capitol -encara coincidírem un parell de cops per assumpte professionals. Dimarts 3 de març al vespre, Televisió de Catalunya homenatjà en Pepe Rubianes programant la gravació del seu espectacle “Rubianes ...

Si el teatre fos una ciència exacta mai hauria estat en crisi. Tots aquells que estimem i gaudim de les arts escèniques som coneixedors que davant el Públic no hi ha fórmules màgiques que garanteixin l’èxit. De fet, directors, productors, escriptors –i els mateixos termes acabats en “es”- de reconeixement internacional han tingut els seus dalts i baixos a l’hora de posar en escena, el diners o sobre el paper en blanc les seves propostes. Teatres públics i productores privades destrien constantment entre propostes escèniques i textos, des de fa més de dos mil·lennis. Amb autors universals com Sòfocles, Shakespeare o Brecht grans directors han estat capaços d’errar. Actrius i actors consagrats no han estat capaços en algun moment d’encaixar en algun personatge. Com no ha de ser arriscat per una companyia de teatre afeccionat provar-ho amb tot alhora? La Gespa Teatre és un bon grup de teatre afeccionat. El seu viatge ha estat acompanyat d’èxits importants. El seu treball per la promoció ...

Diuen que aquells que treballen per amor a l’art sempre busquen algun guany. És possible. També, val a dir-ho, els qui diuen això habitualment són incapaços de fer res per res. És cert, però, que habitualment les persones que dediquen el seu treball, el seu oci o el seu temps en tasques no remunerades tenen un sentiment positiu envers els seus congèneres. Tot treball social, dins d’una associació, entitat, ONG, suposa un nombre important de reunions, escrits, trucades telefòniques. I en conseqüència maldecaps, disgustos, estats d’angoixa, nervis,... que són habitualment compensats per la pròpia finalitat d’aquest. Cada cop hi ha més dificultats per organitzar activitats, xerrades, debats, festes, concerts des del temps lliure de les persones treballadores. Generalment quan aquestes deixen l’àmbit laboral cerquen en un primer moment la tranquil·litat, la manca d’obligacions, la bona vida com a màxima pels seus propers anys de vida. I de fet hi ha persones capaces de mantenir aquest rit...

A partir de l’aparició dels mitjans de comunicació d’abast universal i gratuït com la ràdio o la televisió la propaganda ha estat una eina a l’abast dels polítics. Hom recorda l’ús que en feu el règim nazi o més recentment els dirigents nord-americans a través de les grans cadenes televisives internacionals via satèl·lits en les guerres de Kuwait i Irak. D’altres, més subtils, han usat l’antagonisme de la propaganda per governar sense tants problemes. Un exemple clar l’hem vist – i malauradament encara el veiem – en el nostre país gran. Fou a partir de la victòria electoral de 1996 que les graelles del principal mitjà de comunicació de masses, la televisió, iniciaren una decoloració cap a tonalitats grogues progressivament. Els temes de les principals franges horàries, aquelles que més gent veu, mudaven cap a la informació intranscendent que fins aquell moment havia ocupat només les pàgines del paper couché de la premsa del cor. Els temes d’estat eren lentament desplaçats cap a bodes,...