ESCENAVEGANT

Ens ha deixat un home d'aquells que han creat estil. Un home honest que parlava clar. Un exemple d'empatia. Una persona del poble de parla planera. Un renaixentista capaç d'abastar amb èxit l'escriptura, la poesia, la política i la cançó. Un lluitador pacífic per la Llibertat. Llarga memòria de José Antonio Labordeta!

El Cap de Sant Pere és una corda gruixuda que amb una gassa en un dels seus extrems es llençada des de terra i un fixada al vaixell és tibat per un gran nombre de persones des de la sorra per avarar una barca a la sorra de la platja. A Sant Pol de Mar rep aquest nom una agrupació d’entitats (Centre Cultural, A Tot Drap, Penya Xíndries, Colla de Geganters i Regidoria de Cultura) que han fet possible tot un any d’activitats relacionades amb el passat mariner de la vila. Per tancar el cicle el Grup de Teatre del Centre Cultural ha posat en escena el drama d’Ignasi Iglesias “La barca nova”. Escrit en aquella vila a inicis del segle XX, costumista i revolucionari. L’obra posa sobre les taules un conflicte familiar que va molt més enllà. En ell es perfila una petita revolució social: la igualtat. Dues formes de veure la vida, la tradicional i jeràrquica, on els treballadors no gaudeixen de cap mena de dret, sota l’empara de la tradició; i la moderna, on els treballadors passen a ser persones...

L’Esbart la Farandola de l’Escala presentà en el marc de la Festa de la Sal d’aquella vila, a la tarda de la Diada Nacional de Catalunya una nova coreografia: El ball del Drac. Aquesta fou reivindicada pel presentador de la ballada com una dansa tradicional i originària de la vila alt empordanesa. Per fer-ho es basava en l’obra del folklorista català Joan amades: “Costumari Català”. Fa cosa d’uns cinc anys que La Mar d’Amics presentava el següent document en una reunió amb diferents entitats de la vila de Palamós: Ateneu, Escola de Dansa Georgina Rigola, Grallers de Palamós, Àrea de Joventut, amb la finalitat de recuperar aquesta dansa amb motiu de la celebració del Palamós, Terra de Mar 2006. La proposta fou desatesa per manca de diners que impedien, així ho expressaren, al grup de grallers d’implicar-se en el projecte. Fou una llàstima. A Palamós no hi ha cap mena de tradició musical fora de les sardanes i les havaneres. De fet, no existeix cap escola de música, ni pública ni privada...

Des de fa molts anys el moment de la tornada a la feina desprès de les merescudes vacances estiuenques s’ha dit que provocava l’anomenada síndrome post-vacacional. Enguany al bell mig del marasme provocat per la crisi financera de ja fa dos anys, tornar a la feina ha estat una sort. Malauradament són moltes, masses, les persones que en iniciar el prop passat mes d’agost aquesta mena d’allunyament laboral definit com vacances, no tenien del tot clar si a la tornada trobarien oberta la porta de la seva empresa. O pitjor, si trobarien la seva empresa. Per a molts d’ells i elles, aquest ha estat un mes de neguit. Pels més previsors d’estalvi. Un mes compartint aquesta vivenda que ens té esclavitzats de per vida amb una hipoteca que ens condiciona en excés. Un mes en el que hem après a conèixer tot allò que encara és gratuït: la platja, el passeig, els bancs del parc, la biblioteca, el jocs de sobretaula, la becaina sota l’ombra d’un pi, el sopar a casa dels amics, la televisió,... El negui...

Per què quan algú ens demana o exigeix que li parlem en castellà en un establiment públic, solem sentir-nos malament? El rebuig visceral a la imposició del castellà ha de tenir algun significat pels catalans que parlen la seva llengua. Sovint, massa sovint per no dir sempre, el nostre bilingüisme ens trasllada a la llengua del nostre interlocutor. De fet catalans que parlen tres o quatre idiomes responen en aquests com a gentilesa quan algun turista despistat demana una adreça, o algun consell. Però aquesta gentilesa mal entesa està fent molt de mal a la nostra llengua en la seva relació amb el castellà. El percentatge de persones que s’expressen en català segueix una lenta però constant davallada. Però, què em de fer quan no ens despatxen en la nostra llengua en un comerç? Senzillament mirar de canviar per un altra. Sense escarafalls, però deixant ben clar el motiu: l’idioma. La reincidència de pèrdua de clientela farà que l’empresari se’n adoni de la importància de la llengua. El pro...

Llegir sobre la història del meu país sempre m’ha agradat. La culpable en fou una molt bona professora d’Institut, la Neus Maluquer, durant la meva adolescència. Ella ens ENSENYÀ el perquè de la història, a fer-nos preguntes, a entendre com vivien les persones més enllà de reis i herois militars. Fou una mestra admirable, avançada en el seu temps, que encara en una època fosca encengué la metxa d’un sentiment envers el país, d’una convicció patriòtica, que amb dalt-i-baixos m’ha acompanyat fins ara. Llegir memòries de persones interessants - que no sempre Importants - és una forma d’aproximació més subjectiva a tot allò que ha passat, sovint, abans de la nostra naixença. “La història mai és objectiva”, li sentia dir en aquell institut de barri. I veritablement és així. Sempre està tenyida d’un o altra color, d’una forma més o menys barroera per la ploma o el teclat d’aquell que la escriu. Cal doncs una tasca de lectura àmplia i de vegades detectivesca per arribar a conèixer molt parcia...