I per què no de sexe?
El darrer cap de setmana ha transcorregut entre un bon grapat de parelles amb trets comuns: l’edat i els fills. Les sobretaules, les xerrades durant els passejos, les converses entre homes i entre dones, totes, realment totes han estat sobre la vida, activitat, relació i problemes amb els nostres fills i filles adolescents o post-adolescents. Ha estat inevitable, per un motiu o altra la conversa es dirigia inevitablement cap aquest tema. La salut, la política, la cultura, els esports semblaven no existir.
Fou ahir a la tarda que algú digué una mica cansat de prop de 48 hores monotemàtiques: “Per què no canviem de tema? Parlem de... sexe per exemple”. Silenci, somriures, acudits senzills. Tot plegat segons desprès s’havia obviat la pregunta i es seguia parlant dels fills.
Perquè els adults (posem per cas persones de més de 40 anys, per centrar-ho) som incapaços de parlar de sexe en públic, entre amics? Quins tabús ens engoleixen que som incapaços d’explicar les nostres experiències? Com podrien guanyar les nostres relacions personalment? Som egoistes? Ho considerem encara un pecat, quan majoritàriament, ningú és creient ni practicant? Pensem que ens tractaran de pervertits? El fet és que no ho considerem de “bona educació”, parlar de les nostres relacions sexuals. Ningú es capaç de dir que ha arribat tard a una cita perquè estava fent l’amor. Ben segur que seria excusat sense més.
Deu ser una herència de la nostra cultura judeocristiana. Sense ser antropòlegs coneixem cultures més “primitives” on la sexualitat era i és tant lliure com ho pot ser fer-se dos petons a la galta quan es presenten una dona i un home. Som possessius amb el nostre cos i amb el de la persona que estimem. Això limita cruelment un desenvolupament sensitiu. Majoritàriament som incapaços de tocar-nos. Dos amics (home-dona, home-home, dona-dona) som capaços de besar-nos a la galta, però incapaços d’agafar-nos per la ma, per l’espatlla, de tocar-nos una cama, etc. La simple execució d’una d’aquestes accions implica, socialment, una intimitat pública que sembla demostrar una major intimitat privada.
Parlar de sexe dins un grup de persones és una opció més senzilla que parlar de la darrera novel·la, d’un programa de televisió, d’un film o d’un restaurant. Sexualitat tothom en té, en major o menor grau. Per tant, tothom hi té experiències, moments, situacions, fites què voldrà o no compartir. Si cadascun de nosaltres som capaços de cercar dins les planes de les nostres memòries aquells moments, accions, gaudis, actuals o pretèrits, i som capaços de compartir-los, els lligams amb els amics segurament esdevindrà més fort. Guardem-nos les intimitats més personals, són nostres, però intercanviem la resta.
Parlem d’amor i no de guerra!
Salut!
Fou ahir a la tarda que algú digué una mica cansat de prop de 48 hores monotemàtiques: “Per què no canviem de tema? Parlem de... sexe per exemple”. Silenci, somriures, acudits senzills. Tot plegat segons desprès s’havia obviat la pregunta i es seguia parlant dels fills.
Perquè els adults (posem per cas persones de més de 40 anys, per centrar-ho) som incapaços de parlar de sexe en públic, entre amics? Quins tabús ens engoleixen que som incapaços d’explicar les nostres experiències? Com podrien guanyar les nostres relacions personalment? Som egoistes? Ho considerem encara un pecat, quan majoritàriament, ningú és creient ni practicant? Pensem que ens tractaran de pervertits? El fet és que no ho considerem de “bona educació”, parlar de les nostres relacions sexuals. Ningú es capaç de dir que ha arribat tard a una cita perquè estava fent l’amor. Ben segur que seria excusat sense més.
Deu ser una herència de la nostra cultura judeocristiana. Sense ser antropòlegs coneixem cultures més “primitives” on la sexualitat era i és tant lliure com ho pot ser fer-se dos petons a la galta quan es presenten una dona i un home. Som possessius amb el nostre cos i amb el de la persona que estimem. Això limita cruelment un desenvolupament sensitiu. Majoritàriament som incapaços de tocar-nos. Dos amics (home-dona, home-home, dona-dona) som capaços de besar-nos a la galta, però incapaços d’agafar-nos per la ma, per l’espatlla, de tocar-nos una cama, etc. La simple execució d’una d’aquestes accions implica, socialment, una intimitat pública que sembla demostrar una major intimitat privada.
Parlar de sexe dins un grup de persones és una opció més senzilla que parlar de la darrera novel·la, d’un programa de televisió, d’un film o d’un restaurant. Sexualitat tothom en té, en major o menor grau. Per tant, tothom hi té experiències, moments, situacions, fites què voldrà o no compartir. Si cadascun de nosaltres som capaços de cercar dins les planes de les nostres memòries aquells moments, accions, gaudis, actuals o pretèrits, i som capaços de compartir-los, els lligams amb els amics segurament esdevindrà més fort. Guardem-nos les intimitats més personals, són nostres, però intercanviem la resta.
Parlem d’amor i no de guerra!
Salut!