Inundacions i patrimoni marítim.
Es fa difícil d’escriure de pèrdues de patrimoni marítim quan hi ha hagut una víctima en les inundacions del 12 d’octubre a la Marina Alta. La delegació de La Mar d’Amics a la localitat de Xàbia amb l’excusa de la VII Trobada d’Embarcacions de Vela Llatina, es trobà al bell mig de la tempesta que provocà acumulacions de més de 400 litres de pluja per metre quadrat en un dia. Ja de camí una precipitació constant i de gran intensitat els acompanyà durant prop de tres hores de carretera. El temporal marítim era molt espectacular. A aquelles hores de la matinada entre dijous i divendres, les rieres de la població baixaven ocupant tota la mare i amb una força evident. El seu encontre amb l’aigua salada produïa unes fortes turbulències donada la alçada de les onades. La resta de la nit no parà de ploure ni un moment. Els trons els despertaren a tots més d’un cop. L’aparell elèctric era intens tant a mar com a terra.
Fer turisme era agosarat davant la previsió de pluges continuades durant tota la jornada. Havent dinat algú avisa als demés de la tragèdia que s’estava produint en el port proper a l’hotel. Tots feren cap enllà. Es tractava d’un port interior, fet en un canal que desemboca al mar. En arribar-hi, el pas es trobava tallat per les forces de l’ordre. En abocar-se observaren el trist espectacle d’un munt de barques de tot tipus i mesura, empresonades en un dels ulls del pont. Es trobaven premudes, aixafades, deformades les unes contra les altres per la pressió de l’aigua. Les seves amarres havien anat fallant de forma esglaonada, i degut a la gran quantitat d’aigua plujosa l’alçada del nivell del canal havia augmentat de tal forma que l’espai entre aquesta i la part inferior del pont era inferior a un metre. De tant en tant, per l’ull del costat d’aquest apilonament de barques s’escapolia alguna altra que s’escrostonava amb el impacte amb el formigó i, tot girant sobre si mateixa i perduda la flotació, era engolida sense pietat per aquell medi líquid marronós.
Al capvespre, un company en afers de navegació tradicional, treballador en una empresa nàutica de la vila, els informà que aquella tarda s’havien perdut prop d’un centenar d’embarcacions i entre elles quatre llaüts de fusta. Dels vaixells de plàstic enfonsats o escopits a la sorra de l’arenal, alguns, pocs podran ser recuperats i reparats. Les pneumàtiques se’n van sortir prou bé. Però de les velles (i belles) embarcacions de fusta no es tenia ni el més petit indici. Segurament, quan Eolo calmi la seva fúria, i en asserenar-se Neptú farà arribar proves dels delerictes en forma de medissos, estameneres, capirols, o taules trencades del folre o coberta.
A l’hora de valorar les pèrdues, podreu trobar aquests bastiments entre les partides més petites, les de menys “valor”. Com s’ha de valorar una barca de fusta de trenta, cinquanta o noranta anys? Pel seu preu de mercat? No, es clar. Ningú vol comprar una barca de fusta vella. I això és una regla, amb totes les excepcions que vulguem anotar-hi. Tantes com persones capaces d’adquirir “quatre fustots” com despectivament molta gent que avui viu de la nàutica anomena aquestes barques.
Evidentment que cada any desapareixen llaüts de fusta, però és excepcional que en un sol dia i en una mateixa vila en desapareguin quatre de cop. El dia 12 d’octubre d’enguany fou un dia trist per la Marina Alta, també pel Patrimoni Marítim.
Salut!