Renunciar
Vivim un temps difícil. Un temps difícil posterior a un de benestant. La cultura del benestar, on s’ha desenvolupat tota una nova generació, està canviant. Les crisis són, com la història, periòdiques. Aquells que s’acosten al mig segle n’han viscut d’altres. La global crisi del petroli de 1973, la local crisi post-olímpica que s’inicià el 1993, i ara la que tenim a sobre. La generació Einstein, com l’anomena un llibre de cert èxit als nascuts a partir de 1980, ha viscut fins ara en un llit de roses. És ara quan haurà de demostrar que estan suficientment preparats per aprendre que vol dir el verb: renunciar.
La generació cultural de la que parlem, en el nostre món occidental, ha disposat de tot allò que ha precisat pel seu desenvolupament: educació, alimentació, salut, afecte i lleure. Ara aquests i aquestes joves preparats amb carreres universitàries o estudis professionals es troben que s’han de llançar a la vida amb uns salaris baixos. Els anomenen mileuristes. Amb tot molts d’ells disposen d’automòbil o motocicleta, telèfon mòbil, ordinador portàtil, Ipod, i d’altres estris que s’han fet imprescindibles per viure en el seu món. En un moment de crisi com l’actual cal que tothom, no només els joves, ha de ser capaç de renunciar. Els diners procedents del salari són cada dia més curts: la inflació. Cal prioritzar entre tot allò que ens fa feliços: la societat del benestar. El lleure sembla que pot ser la millor àrea per reduir, però... és així?
Molts en aquesta setmana on la vaga del transport ha capgirat l’ordre establert han estat capaços de deixar aquell desplaçament en automòbil que no era important. O bé, s’han interessat en el transport públic com alternativa. D’altres, i això és més curiós, es queixen que no hi ha peix fresc al mercat, quan habitualment en compren un cop cada quinze dies. Què no dir d’aquelles persones insolidàries que han optat per acumular litres i litres d’aigua o de llet, o més increïblement de cervesa. L’acopi ha estat el verdader responsable de la manca d’alguns productes als supermercats. D’altra banda, les grans empreses han sucumbit en la seva cobdícia, el “just in time” (a l’hora) que inventaren per no haver de disposar d’estoc d’emmagatzematge. Ara, exigeixen a la Administració protecció policial pels seus transports. Les llibertats laborals han d’estar per sobre dels interessos dels grans “lobbies”. Per què és més important protegir un camió amb destí a la Seat o a la Nissan que aquell que porta les verdures fresques a la botiga de queviures de la cantonada? Què és més important, que no es fabriquin 3.200 automòbils al dia o que es faci malbé la fruita de la pagesia per manca de transport?
Renunciar és el verb clau per fer avançar la societat. Cal que els que tinguin més siguin capaços de renunciar a algun dels seus privilegis en favor dels més necessitats. No passa absolutament res per restar un o més caps de setmana a la llar enlloc d’anar fins la segona residència. No passa res per xerrar gaudint plegats a casa un vespre enlloc d’anar a la discoteca. No passa res per anar fins a la platja en autobús, o potser a peu. Realment no és tant dolorós renunciar.
Publicat a El lector escriu del diari El Punt (Comarques gironines) el 15 de juny de 2008.