Silenci d’estiu.
La manca de brogit estimula la meva oïda a sentir. Qualsevol fressa, per inaudible o llunyana que sigui, engega el sentir. En un entorn de silenci el nostre sentit hauria de romandre adormit, però lluny d’això viu despert a l’espera de qualsevulla vibració. No sóc en un lloc perdut. Sons de la natura m’acompanyen a tothora. Una gallina que es queixa, el xarrupeig d’un gos a l’abeurador, la zeta prolongada d’un borinot, el plugim de les fulles quan s’acaronen, les passes de la dona sobre l’herba seca. Però amb tot un soroll humà gairebé imperceptible puja del fons de la vall. D’acord amb el giravolt la seva modulació canvia. És però al migdia d’aquesta canícula quan tot canvia. Les bèsties s’endormisquen, el vent s’atura i és només en aquesta hora que els troncs apilats fan la seva simfonia particular. Els sons secs produïts en trencar les seves fibres es succeeixen en una melodia d’un temps caòtic. El ritme el marca un insecte fregant les seves potes cadenciosament. El tedi, la mandra, la contemplació, la reflexió ens envaeixen. És, per dir-ho així: silenci d’estiu.
Salut!