A bon port.

Mai tindré l’experiència de parlar amb un vell marí del segle XIX. D’aquells que feien la mar gran o el nostre Mediterrà. Aquells que depenien de les bondats climàtiques per arribar a destí sense perill. Des de la meva curta experiència marinera qualsevulla navegació que superi les tres hores comença a entrar dins l’àmbit de l’aventura. Sóc un mariner afortunat. I ho sóc perquè no em veig obligat a navegar amb una mar que vagi més enllà del marejol i sempre amb l’empara propera de les proteccions artificials que ha construït l’home davant la natura. Aprofitar el vent, aturar el motor i desar el rellotge forma part d’una actitud que malauradament és inabastable per persones subjectes als horaris i les tensions laborals. Però deixar discórrer les hores d’un diumenge a la tarda amb un grapat de milles per endavant amb el so del silenci com a tercer tripulant és una experiència engrescadora.

El darrer cap de setmana l’hem passat com aquell que diu a bord de la Pepeta, el llagut d’en Ricardo i la Glòria, que aparellat com a quetx àuric fem navegar per la nostra Costa Brava. S’ha celebrat la Trobada de Vela Llatina i la Festa de la Sal a l’Escala. Han estat tres dies complets de navegació. La primera singladura, entre Palamós i l’Escala, fou moguda. El vent de Provença (NE) que bufava havia aixecat aquell mar molest amb onades altes i curtes que fan brandar les barques petites. Floc i messana oferts al vent apaivagaren el ball, però desprès de més de quatre hores de festa l’esquelet de la tripulació començà a recordar la seva presència. La segona jornada fou l’equivalent a la Festa Major de la navegació tradicional (amb permís dels 100 anys navegant per la Costa Brava del mes d’abril). Encaixades, abraçades i petons tot i les prescripcions facultatives de la grip nova. L’alegria del retrobament es reforçà amb l’ingesta del vi i la bona teca de l’esmorzar. Tot seguit una bona navegada amb vent de través per la badia de Roses a tocar de la històrica Emporion. De tornada i sota el porxo de la llotja del peix un magnífic dinar. L’amic Rafel (el de l’allioli) micròfon en mà presentà cadascuna de les barques participants, vaig perdre el compte. Moltes. Arribades tant de la Costa Brava com del Maresme, el Garraf, el Solsonés o la Catalunya Nord. Al bell mig del repartiment d’obsequis el bergantí Cyrano feu una molt bona maniobra de sortida de port a vela que fou observada amb atenció, curiositat i interès per tots els participants. La tarda era l’hora de la disfressa d’època i la participació a la Festa de la Sal. Les barques formen part indestriable de l’escenografia de la platja de la vila. Els seus aparells i els seus mariners són objecte de milers de fotografies. Al capvespre es fan a la mar per retornar un cop ben fosc amb les veles il·luminades vers una platja senyalitzada per centenars de candeles. Es repeteix anualment però no per això deixà de ser el moment més emocionant de la nostra presència a l’Escala. No podria ser d’altra manera l’activitat fineix a taula amb unes sardines i bon vi. La darrera singladura fou una tornada bellugadissa i ventosa fins a les Illes Medes i amb mar de dones des del Cap de Begur. El crepuscle a mar sempre és un espectacle viu, sempre diferent i paga la pena veure’l i viure’l.

A partir d’ara ens resten les navegades de tardor i hivern. Hi guanyarem espai al mar, donat que bona part de la flota estiuenca descansa emmagatzemada dins els polígons industrials, i el sistema marí descansa i es regenera fins a la propera invasió primaveral. Ah! I les Tertúlies Marineres cada tercer dissabte de mes.

Ben bé podem dir que en acabar la temporada de trobades ja som a bon port.