ESCENAVEGANT

Realment em sap molt de greu escriure que no em crec al Conseller d'Interior, Joan Saura. De fet tot i haver parlat personalment amb ell, mai he entès les raons per les quals va acceptar aquest càrrec. Des d'un primer moment li ha vingut ample, tot i recolzar-se en el seu company Joan Boada que ha estat el responsable de jugar el paper de l'ase dels cops. Qui realment en sortirà malparat de tot plegat serà un partit (o una coalició, si us agrada més) que havia estat l'única força capaç de guanyar vots en les darreres eleccions i que en les properes - aquells fidels i encuriosits, cada cop menys -malauradament-, que encara dipositin les paperetes dins les urnes- diran. La Conselleria o el Ministeri d'Interior és aquí i a qualsevol país democràtic un càrrec maleït. Els seus responsables són criticats tant si són tous amb el comandaments policials, com si reprimeixen manifestacions juvenils o laborals. També són durament criticats quan no reprimeixen les mateixes manif...

Carta d'una desconeguda, de Stefan Zweig, en versió de Manuel Enrique Orjuela i dirigida per Fernando Bernués, narra l'amor fidel i silenciós d'una dona pel seu veí, un escriptor jove, durant tota la seva vida. El Teatre de La Gorga ple a vessar. Motiu: unes protagonistes mediàtiques gràcies als serials televisius. Bona tria per part dels programadors, un drama tens, ben interpretat, amb una representació equiparable a la seva presentació al Teatre Borras (fet lamentablement inhabitual en els “bolos”). El públic lliurat a veure en carn i óssos les seves actrius preferides. Passió, molta passió en el text. El personatge d'Emma Vilarasau, autor de la carta desprès de la mort del seu fill i eix de tota la peça dramàtica, es va desdoblant en un total de tres actrius – Carlota Olcina (nena), Ivana Niño (adolescent), Marta Marco (dona i amant)- a més d'ella mateixa. Transformar una novel·la en un text dramàtic sempre és un risc, en aquest cas reeixit. El monòleg es transf...

Fa més d'un mes que espero un sobre. Un mes que espero una decisió. Un mes inquiet, neguitós. Un mes que havia de ser feliç i no ho ha estat. Un mes sense esperança. Un temps llarg i monòton. Un temps hipotecat. Un temps sense projecte. Un temps de futur incert. Un temps suficient per decidir. Un temps suficient per comunicar. Un temps suficient per comunicar allò decidit. El temps d'una resolució. Una resolució per un temps que potser indefinit. Un temps indefinit que té un final exacte, la mort. Un temps que molts esperen. Un temps que a mi em desespera. Un temps on el temps ja no conta. Un temps en què: Tu rai que tens temps. Un temps anomenat nova vida. Una nova vida per perdre el temps. Una nova vida per una persona vella. Vella? La persona a qui donar la nova vida. Nova vida per noves esperances. Nova vida amb condicions. Excessives condicions per una nova vida. Nova vida fermat a la butaca. Nova vida per estudiar. Nova vida per investigar. Però no una nova vida per estim...

Quants cops hem sentit aquesta expressió? Un total de 797 entrades en català, i fins a 81.000 en castellà en el cercador que més busca. A la ràdio i a la televisió als periodistes els hi encanta entrevistar als i les artistes entre bambolines. També a la premsa escrita en trobem forces de referències bibliogràfiques. No tinc res en contra que els professionals de la informació facin els seus reportatges dins de l'escenari, sobre les mateixes taules. Seria més còmode asseguts al voltant d'una taula en un bar, o al bar del mateix teatre. Però la foscor, l'olor del cànem, la pols de les cortines, els cables amb els que hom pot ensopegar, les taules atrauen a tothom. Només cal veure les cues de gent que es munten quan un teatre obre els seus espais amagats al públic en general. Els periodistes no en són cap excepció. “Quedem al teatre?” Solen preguntar quan tenen una cita amb un actor o una actriu, un director o un escenògraf. Amb la resta (maquinistes, luminotècnics, atretzist...

Ara, de sobte, com si féssim jocs de mans, la Conselleria d'Educació normativitza de nou la puntuació acadèmica en alguns dels trajectes educatius. Quan els Excel·lents i els Insuficients eren a les golfes, els hem tret la pols de nou. A primer cop d'ull sembla un pas endarrere. Les associacions progressistes de mestres ja ho han confirmat. Tornem a les cavernes. El sistema de qualificacions del 0 al 10 que patírem aquells que superem els quaranta anys és competitiu. Els infants, nenes i nens, són competitius. Per tant no serà l'esforç allò que augmentarà sinó la competició. Però avui vivim una gran diferència amb els anys 70 del segle passat. Dins les classes es produeix el fenomen de la integració. Integració de diferent tipus: Primer, la integració de nens i nenes amb deficiències de qualsevol tipus, motor, auditiu, de maduració, psicològiques, etc. ; per aquest nens el moment de les qualificacions pot ser dramàtic. Fins ara progressaven adequadament o necessitava millor...

L’educació i la cultura s’obtenen en el si de la familia, mitjançant l’ensenyament primari i secundari i bevent de l’entorn: relacions humanes, lectura, Internet, teatre i cinema, museus i exposicions, premsa escrita i audiovisual, viatges, (…) (…) Es pot ser culte i educat per ser arquitecte, però no es pot ser arquitecte sense ser culte i educat (…) Penso que la lògica i l’epistemiologia, o les destreses d’anàlisi, síntesi i transversalitat, hauríende formar part de tots els plans (…) Ramón Folch.”L’embolic de Bolonya”. Barcelona. El Periòdico. pg. 7. 5/12/07 Salut!

En un pas de vianants la gent enfrontada s’observa descaradament. El color del semàfor sembla una referència invisible per bona part de la població. Els adults, acostumats per l’experiència, creuen aquestes vies marcades amb quadrats blancs a banda i banda desprès d’un senzill gest de mirar a banda i banda. El càlcul mental els permet creuar, o no, la via. Avui el semàfor era vermell pels vianants. A l’altre costat un nen d’uns quatre anys s’ha plantat a la vorera amb els braços ben estesos per aturar els seus pares. Ells, no passava cap vehicle, volien passar. El nen, tossut, els cridava que el semàfor era vermell. Finalment els pares, amb cara de resignació, s’han aturat, prement, ara sí, les mans del petit. La mare l’ha acaronat. Mentre passava l’escena anterior, d’uns segons solsament, fins a vuit persones de totes les edats han creuat pel esmentat pas de vianants. Vivim amb pressa. Tothom corre a tothora. Quin embolic hi hauria si a cadascuna de les persones que han creuat amb el...