ESCENAVEGANT

El IX Festival Internacional de Teatre Amateur de Girona (FITAG) ha desembarcat per primer cop a la vila de Palamós. En el Teatre Municipal La Gorga s’ha presentat la companyia Ansis Rutentals Movement Theatre. Nascuda l’any 1978 a partir del Teatre d’Estudiants de la Universitat de Letònia com a grup de gestualitat i plasticitat. Fou el seu creador Ansis Rutentals (1949-2000) que s’inicià en el teatre de gest l’any 1963 i fins a la seva mort fou professor de moviment escènic, tècnica d’actor i composició espaial. Amb el seu grup treballà per tots els països de la riba del mar Bàltic. El seu director actual és Dzintars Krumins. L’espectacle presentat: “The shadows (Les ombres)” participa de ple dels seu estil creatiu basat en l’ interpretació visual de la música a partir de la forma del moviment, la composició espaial, el color i la llum. Concebut a partir d’un gran domini de l’expressió corporal, de tècniques expressives - s’hi reconeix el gran repertori de gestos estereotipats usat...

La felicitat pot trobar-se en els llocs més insospitats. L’estat d’ànim que provoca un dia assolellat, clar, obert, al qual l’hi afegim un vaixell de fusta, unes veles, una mar envellutada i un vent agraït reviu tothom. La companyonia d’algunes persones conegudes i d’altres d’amigues pot fer la resta, en l’estrany cas que els ingredients anteriors no fossin suficients. Lliscar i endinsar-se en les aigües de la badia de Cadaqués durant bona part de dissabte - durant la Trobada de Vela Llatina - fou un luxe. Els ingredients eren a l’abast: Companys en els seus fràgils i subtils vaixells. Velam ofert al vent i empès pel Joan de Narbona [i] desinflat. Veles triangulars, veles llatines, veles antigues. Bots delicats, acurats, menats per mans amoroses. Eixàrcies ben tesades, caps de cànem esfilagarsats. Maneguetes, escàlems i orles desgastades. Bosells que xerriquen. Arjaus menats per mans fermes. Xapoteig de queixa d’una mar tranquil·la, esberlada per la roda de proa. Somnis d’aventura ...

Una mar amb prou feines arrissada. Un ventet somniat, ni poc ni molt. Un sol enteranyinat per no cremar. Les veles obertes. Bufa per l’aleta de babord. La barca fa camí. No sé a quants nusos ni falta que em fa. Terregem. Les platges i cales desfilen. Alguns esverats, a bord de llanxes amb motors excessius, ens fan brandar més del compte. És molest. Ens creuem amb d’altres veles ofertes a Eol que ens saluden. Retornem la salutació amb la mà o de viva veu. La barca va fent camí. El sol s’ha tret les lleganyes i ara pica. Aprofito l’ombra de la messana. El ventet es manté. Belles cales i vells records de joventut. Som a tocar de Tossa de Mar. El paisatge s’obre en una badia totalment ocupada per vaixells fondejats i sense patró. Al fons el castell sembla pensar en la tranquil·litat de l’hivern. Avui, precisament avui, que hem navegat cap a garbí el vent del mateix nom no ha volgut entrar. Hauria estat perfecte. Sort del motor.

Les ombres es desdibuixaven per moments. El cel s’havia encapotat molt ràpidament i feia bona estona que queien un flocs blancs i lleugers. La cabana encara era lluny. Poc podia esperar aquell matí veure la primera nevada d’aquella tardor tant càlida. El camí era costerut i feixuc. Les vores s’anaven entapissant del blanc mantell, tot i que la terra semblava encara eixuta. De lluny un senglar creuà el camí en direcció a la vall. L’instint, vaig pensar, funciona més que l’intel·ligència a la muntanya. El que quedava de dia s’anava enfosquint per moment, la temperatura devia d’haver baixat uns quants graus, sentia fresca. En arribar dalt d’una coma vaig veure la clariana de davant del refugi just a l’altra costat de la vall. Els prats que havia de trepitjar ja eren del tot blancs, amb la posta del sol la nevada semblava augmentar. Sense perdre temps i amb la motxilla ben fixada per la corretja vaig baixar el pendent amb una certa pressa. Ja baix de tot calia travessar la riera, allò que ...

Dues notícies d’actualitat parlen avui de les platges i la seva activitat estival. D’una banda el notable increment dels rescats per part dels socorristes en casos d’imprudència. De l’altra la jornada « sense banyador » que promou anualment el Club Català de Naturisme. L’espai de sorra que formen les platges del nostre litoral és un lloc públic, gratuït i lliure per desenvolupar tot un seguit d’activitats lúdiques. La pràctica més sovintejada és el bany, tant de sol com de mar, seguida de lluny pels esports més o menys reglamentats. Aquest darrer reducte de llibertat és any rere any coartat per reglaments municipals que en molts casos atempten contra lleis de rang superior, reduint els drets d’aquells que les ocupen. Entre aquests drets regulats a nivell estatal està la pràctica del nudisme-naturisme. Des de l’abolició de la llei de “Vagos y Maleantes” franquista fa més una quinzena d’anys, el nudisme és un dret individual i la seva pràctica és lliure a qualsevol indret. Molta gent no ...

Avui m'ha arribat la carta que acompanya aquest escrit. Té una prodecència coneguda i fiable a través d'una amiga que viu a Alemanya. La situació en aquell país recorda la història recent colpista sudamericana. Aquest cop la política internacional sembla haver reaccionat correctament deixant de donar suport al govern sorgit del cop d'estat. Però els ciutadans i ciutadanes hondurenys estan patint de forma cruel. Crec que val la pena llegir la carta d'en Nèstor Moreno: Desde Honduras: Queridos amigos aquí en Honduras las cosas no sabemos para donde van, hemos estado incomunicados desde el domingo 28 de junio, han cortado las señales de radio, Internet, teléfono, televicion, y la energía eléctrica. Solo podemos ver canales internacionales de películas y no de noticias, CNN, y telesur esta cortados, al igual todas los canales nacionales están intervenidos, han secuestrado a los ministros y gobernadores de los departamentos, así como dueños de televisoras independientes y...

Me’ls mirava com si jo no en formés part d’aquella assemblea. Parlaven de velles reivindicacions de feia trenta anys. Bona part dels seus neguits eren còpia d’aquells patits dia a dia en aquella feina transparent del taller. Entre ells hi havia professionals reconeguts tant al país com a l’estranger. D’altres treballaven habitualment a la capital de l’estat. Un d’ells, no recordo el nom, era d’aquesta mateixa capital i estava associat a Catalunya. No vull ni pensar la reacció d’altres “professionals” de la “villa y corte” si ho sabessin. Una companya arribava des de València. Pot semblar, doncs, que la Associació d’Escenògrafs de Catalunya té una entitat i un prestigi que va més enllà de l’Ebre i els Pirineus. La realitat és una altra. Com a col·lectiu pretén sumar els esforços individuals d’homes i dones que es defineixen com artistes. Aquest adjectiu té un significat que en resumeix d’altres com: independent, egocèntric, anàrquic,… entre altres. Què pot unir a totes aquestes persones...