ESCENAVEGANT

Tinc l’esperança fonamentada que el planeta on vivim no farà justícia amb l’espècie humana. Si ho haguera fet dubto molt que ara estigués teclejant davant de la pantalla. Els humans som una branca evolutiva destructiva amb l’entorn i amb nosaltres mateixos. Per tant la Natura no sempre és capaç de tornar les coses a lloc. En poc més de dos-cents anys hem malbaratat el lloc on vivim: la terra. Hi ha un agent que ha estat detonant. No parlo del diòxid de carboni, del petroli, del carbó o la electricitat; em refereixo a l’economia de mercat. El sistema econòmic capitalista, o lliberal que el nom no sembla ferir tantes sensibilitats, ha estat el motor del principal desequilibri: planeta Terra i humans. La resta de xacres que assoten les persones: fam, pobresa, guerres, emigració, intolerància,... en són una conseqüència directa. Sota l’empara de la llibertat, una màxima revolucionària del S XVIII encara avui indiscutible pel que fa als individus, s’ha teixit una xarxa que ens té a tots a...

Davant del conflicte a Gaza és fa difícil de manifestar-se sense ser acusat o bé d’antisemita o bé de terrorista. Com a escenògraf més d’un cop m’he vist obligat a desplaçar temporal o espacialment un text teatral o musical. Aplicant aquesta frivolitat cultural per una millor comprensió d’allò què està passant entre Israel i Palestina podem traslladar –virtualment – el conflicte a un lloc més pròxim. Euskadi podria ser l’escenari. Malauradament en aquell país estant patint des de fa molts anys (pocs menys que els Palestins) la xacra d’una organització terrorista que compta amb un cert suport social entre els bascos. Imaginem-nos que la petita superfície de l’actual Euskadi és dividida en dos, creant un nou país i donant-ne la millor part a uns milers d’habitants nouvinguts de diferents parts del món. Tot això amb la conformitat i el recolzament de l’estat espanyol, de les grans potències mundials i fins i tot de la ONU. Els més d’un milió i mig d’habitants bascos són confinats en un t...

Ahir al vespre vaig ser, des de la còmoda butaca de casa meva, a l'estrena dels anomenats "Els Pastorets del S XXI" que emetia la "nostra" televisió. En diferents moments em vingueren a la memòria diferents persones vinculades amb el món de les representacions nadalenques que durant dècades han lluitat i defensat la continuïtat d'una tradició que va molt més enllà de les creences religioses i que entronca amb el fet cultural i teatral del nostre país. Des que es va anunciar el projecte de "Objectiu Pastorets" l'estiu del darrer any vaig sentir una mena de sensacions negatives. Fa anys el Mercat de les Flors també "recuperà" els Pastorets amb unes funcions fetes per professionals que mai anaren més enllà. Però realment cal recuperar allò que està perfectament engreixinat i que rutlla amb una salut que ja la voldria el món de la construcció? Evidentment era una proposta amb un èxit assegurat de participació. Hi ha milers de persones ...

Assistir a una representació de Els Pastorets als volts de Nadal o Cap d’Any no és cap activitat original. Fer-ho a la capital gironina sí que ho ha estat. El Grup Poscenium fa molts anys que organitza en el Teatre Municipal de Girona aquestes representacions tradicionals del cicle nadalenc. Asseure en una cadira de llotja del primer pis i esperar que s’aixequés el magnífic teló de boca pintat d’aquell teatre fou una nova experiència. Fins ara sempre havia estat espectador d’aquestes representacions com a protagonista principal o relatiu de l’espectacle del que anava a gaudir. Ara, lluny dels escenaris, “Els Pastorets de Girona” han estat vistos com a persona de a peu, com a seglar del món escènic. N’he pogut valorar les seves virtuts i els seus defectes d’una forma potser objectiva, tot i que el pòsit de tants anys de feina encara pesa. Els Pastorets són per sobre de tot una gran escola. Un espai d’iniciació per a nens i nenes. D’una banda hi ha aquells que són capaços de sacrificar t...

Fa pocs dies s’ha produït l’òbit d’un centre formatiu pioner a tot l’estat. El Taller de Tecnologia de l’Espectacle naixia l’any 1986 amb un curs pilot als soterranis de la Facultat d’Enginyers Industrials de la Universitat Politècnica de Catalunya. Amb unes idees molt clares de la necessitat de formació inicial per a nous tècnics de l’espectacle en viu al nostre país. La seva filosofia de transmissió de coneixements era basada en la utilització d’experts docents que compaginessin el seu treball als escenaris amb la docència. D’aquesta forma s’ha aconseguit no tant sols la incorporació al mercat, durant vint-i-dos anys, de nous professionals més preparats tècnicament pel seu ofici, sinó també que els alumnes incorporessin l’esperit i l’amor per unes tasca invisible, dura i generalment poc gratificant. Els artistes solen rebre el calor de la satisfacció del públic en forma d’aplaudiments. Aquest rares vegades sol mostrar el seu disgust, i com a tot càstig pot deixar un aplaudiment tendr...

Petit conte en resposta algun comentari sentit arreu. Fa uns anys vaig viure una situació curiosa. Un company havia de vendre un local comercial a la capital catalana. Aquest es trobava en una barriada popular, just al davant d'una Església de culte catòlic. Als pocs dies de posat l'anunci el meu company em comentà que ja tenia comprador. Aquest no discutí el preu i desprès de visitar el local amb una brúixola volgué deixar-li una paga i senyal per garantir la compra. El venedor li comentà que seria millor fer-ho amb un document notarial i rebutjà els diners. Poques hores desprès, a l'endemà, rebé la visita del president de la comunitat de veïns de l'edifici del qual el local eren els baixos. Aquest poc menys que l'amenaçà de vendre's el local. El virtual comprador era musulmà. Algú l'havia vist entrar el vespre anterior i les alarmes intolerants es dispararen. El meu company es defensà dient que just al davant hi havia una església que martiritzava als veïn...

Ahir al vespre entre el núvols apareixia, com jugant a fet i amagar, el nostre astre veí: la Lluna. Només un tall, però brillant, neta, pròxima. Ahir, però no estava sola. Dos punts molt brillants l’acompanyaven. Dos punts que generalment són els primers apareixen quan el crepuscle pren colors càlids. Del taronja al morat abans d’esdevenir totalment fosc. El brillant tall lunar s’acostà dins la rapidesa relativa dels astres a aquells punts. De cop, un no resta embadalit hores mirant l’univers, un dels punts havia desaparegut. Minuts més tard aquest apareixia com sospès d’un fil invisible de l’astre aparentment superior. Com una arracada. Fou en aquell moment que des del Far de Sant Sebastià la lluna prengué un color vergonyós a ponent. I com si estigués fent una malifeta s’amaga darrera l’horitzó sense acomiadar-se. Ha! Avui he sabut que un dels punts protagonistes del firmament era la sensual Venus. Fotografia El Periodico Alfredo Miguel López i Mar López Rubió, Socis d'Aster.